Teresa Estruch

06 de desembre 2005

2 ANYS DEL PACTE DEL TINELL

Dos anys després de la signatura del programa de govern acordat amb ERC i ICV, el govern segueix treballant en la línia que es va fixar el desembre de 2003.
Els acords del Tinell es poden resumir en quatre eixos: garantir la qualitat dels serveis públics; treballar per construir una societat més justa, cohesionada i solidària; millorar les condicions de competitivitat; aconseguir un país equilibrat i sostenible.

Molts han hagut de ser els canvis per aconseguir el seu compliment i alguns de molt difícils. La situació de paràlisi en que es trobava Catalunya després de 23 anys de govern de CIU, és una llosa molt pesada i no es pot canviar aquesta inèrcia en 24 mesos ni en una legislatura.

Però els resultats hi són i es veuen, els primers en les polítiques socials i més properes a les persones com la seguretat. La frase del President de la Generalitat “més mestres, més metges i més mossos” ja és una realitat.

Però un altre estil de governar, a vegades també vol dir posar la llavor ara, encara que els resultats no siguin immediats. El país reclama planificació de futur i al mateix temps immediatesa com el Pla de Sanitat, amb una inversió de 3000 milions d’euros fins al 2012 o la creació d’escoles bressol; els recursos destinats a la atenció a la gent gran i persones amb dependència, la creació de llocs de treball o cobrir les mancances d’escoles i CAPs.

S’ha donat més suport als ajuntaments i es compta amb ells per adequar cada poble i ciutat i als seus ciutadans/es a la nova realitat,
Com amb la llei de Barris o la que permet adoptar a parelles del mateix sexe.

S’ha fet justícia amb comarques oblidades com l’Anoia, encara que el Diputat de CIU, Joan Raventós valori negativament el pressupost del 2006 per l’Anoia. Diu textualment que el govern del tripartit deu a l’Anoia 13 milions d’euros dels 2 últims anys.
M’agradaria saber amb quins criteris ho compta? Doncs, per què m’agradaria també saber a quan puja el què ens devien d’abans?
Celebrem sr. Raventós, que reconegui desigualtats amb l’Anoia, llàstima que no reconegui les que van crear vostès.

Teresa Estruch
6/12/2005